C de Cagabandúrries

P de Pilar

V de viure

• Olor de primavera; una lleugera ventisca t’acaricia la cara i et fa volar els cabells mentre t’empasses a glops de benestar un raig de Sol.

• Una nit d’estels: milions d’espurnes que desvetllen móns infinits al cel.
• Un somriure. Motius per riure.
• L’escalfor i la tendresa d’una abraçada.
• Un xàfec d’estiu: el mar de pluja que ho cobreix tot amb la subtilesa del més elegant i majestuós espectacle de la natura.
• Gotes de rosada a la sortida del Sol: la frescor de respirar a ple pulmó i les ganes de començar un nou dia.
• Un petó: explosió de sensacions concentrades, levitació momentània del conscient, dolcesa i bogeria... instant fugaç.
• Olor de tardor i de terra mullada; la nostàlgia d’estiu entre les fulles seques.
• Estimar.
• Sentir-se estimat/da.
• Amor: aquest sentiment que sobrepassa totes les coses. No es pot viure sense amor! Es pot viure sense un raig de Sol, es pot viure sense l’olor de primavera, es pot viure sense veure milers de litres caient alhora (es pot viure sense moltes coses que potser ens privarien d’una experiència, d’un bocí de felicitat), però no es pot viure sense amor: seríem uns éssers estèrils, sense coneixement dels sentiments, perquè tots els sentiments deriven de l’amor...

V de Vida (II)

És així, la seva vida; cada cosa al seu lloc, deixant-se portar sempre, per sobre de tot, per la raó abans que qualsevol sentiment, per molt poderós que sigui. 
La seva raó de ser sempre l’ha adjudicat a la vida -no és perquè jo vulgui -diu- és que la vida és puta i ho ha volgut així-.
Massa mal s’havia fet abans d’arribar a la conclusió de que calia canviar, però això, qui ho sap? Ningú, per no dir que només ella mateixa i el seu passat.
Ara, en aquest piset esquifit on viu, mira-la; la calor del juliol l’està matant: asseguda al sofà de casa, amb la postura correcte per a després poder dormir sense mal d’esquena, escodrinya amb la mirada cada racó d’aquest esquifit menjador. Resistint-se per agafar un escaire i comprovar els angles del quadres penjats a les parets, el seu cap encara dona voltes a aquesta caixa, la que encara té entre els seves mans, la que volia netejar fa uns moments. No vol, però li fa ràbia que els records encara li facin mal. El que la fa sentir més impotent és que no és capaç de llançar d’una vegada per totes tantes caixes i carpetes plenes de papers, fotos i coses que fa més de tres anys que no toca. Que es mira intentant no imaginar-se el seu contingut. 
És així. Des de fa cinc anys que no ha sabut transmetre cap mena de sentiment més enllà de l’amistat formal i poca cosa més. Sembla com si s’hagués tornat de pedra.

P de pensar

i es va quedar pensant perquè encara no entenia res...
estripava fulls plens de gargots, de paraules buides

es va treure la màscara i va sortir al carrer
no va agafar el mocador. no volia plorar
però apretava fort els punys i engolia glops d'enyorança...

el carrer era fred, feia un sol fals, del que no escalfa. 
feia sol, però per ella queia un xàfec que li calava l'humitat als ossos i no la deixava parar de tremolar.
tremolava per dins, tots els sentiments li trontollaven, tots els esquemes s'aguantaven amb pinces.

hagués volgut alçar el vol, però dins seu hi havia alguna cosa que encara pesava massa

P de plou

i plou
i el dia gris fa de mirall de tantes coses perdudes,
de pedres tirades envà al riu.
de crits ofegats; 
silencis eterns escits en partitures de boques tancades.
i encara plou

T de trist

El cel està trist

i posa trist els altres

m'ofega aquest na-fent que impregna l'aire cada dia,
aquests dies son cadenes q ja m'estan segant la pell
no és l'estrés, és el cansament d'aguantar tantes coses, pesen massa, poden amb mi... i em fan sentir l'engruna més insignificant de l'univers...
i com canviar? si cada cop q faig un pas el faig en la direcció equivocada...
serà millor no moure'm:
quieta
callada

U d'ulls clucs

maig 2007

I avui t’escric a tu.
Aquest text ha d’explicar què és el que hi ha en el fons més fons de mi; i a part d’un raconet ple de les meves tonteries d’adolescent, hi ets tu.; en el ressò de la meva parla, els gests, el put de mira de les coses i fins i tot en l’alè quan respiro.
Perquè sóc el que em vas donar, i potser sense voler, el que continuaré sent. Ets el record, com un petó engabiat; el petó metàfora de l’abstracte, el record intangible entre els barrots del temps.
A vegades... fa tant de mal no poder controlar-ho... sense poder distingir la realitat de la ... ficció? fantasia?
I sé que no puc viure només del record, arrelada al passat, amb culpes de retrets, martiritzant-me; però les arrels m’atrapen, m’engoleixen a la que despisto, incitant-me a enfonsar-me encara més en la bellesa pertorbadora d’un anhel irreal.
Potser el que més recordaré serà tot el que no et vaig dir.. tot el que no vaig fer... i me n’arrepenteixo tant; m’adono que el que llavors m’importava eren coses tan menudes que amb la punta dels dits ara sen’ podria fer pols.
I quants agraïments sincers em vaig deixar de dir-te, pensant que potser sonava ridícul (quants prejudicis...) però ara al tard, t’ho agraeixo amb fets, amb tot el que haguessis pogut veure i no pots; t’ho dedico.

I ets també el desig; amb els ulls aclucats imaginant-te aquí, com seria si no haguessis marxat, tant fugaçment com l’instant mateix, deixant el llum apagat i sense indicacions per fugir de la penombra.
Sobtadament, directament, a corre-cuita, tot es va esvair. Les portes es van tancar, la llum ja no il•luminava i plorar ja no servia per res. Davant de la hipocresia humana, em sentia abandonada, com el petó de bona nit, que encara el sento, l’oloro... i l’enyoro... i que també s’ha quedat abandonat.
Com la nena mimada sense regal; jo plorava, però les lleganyes eren desapercebudes, menys per mi. Què hauria de fer? Esperar que el príncep blau em vingués a buscar?«Mariona, els miracles no existeixen, ja ho saps.» No m’ho paro de repetir...
I el temps passa.
Però quan l’aigua ha estat tèrbola, després sempre en queda la sorra al fons.
I ara és com una ferida sense guarir. Penso que està curada, però només cal que faci núvol perquè un món de records es torni a obrir davant meu. Es curarà? Jo crec que potser una mica... però en tot cas; quedarà la cicatriu.

Ja ho veus mama. Tot i tu; paraules que es fonen a la frontera del significat.

Només haver escrit aquestes quatre paraules m’ha fet posar la pell de gallina, tant tu com jo sabem per què; perquè tu ets una mica de jo i jo una micona de tu.

M de mà (II)

Sentia l’escalfor d’aquelles mans entre els seves. Encara la sentia. Però sabia que tant bo punt arribés l’hora marxarien, i la fredor tornaria a impregnar la seva pell. 
Sabia que encara hi era, que no havia marxat: la seva presència era notable per l’alè darrere l’orella, que li eriçava tota la pell del cos a cada expiració. 
I pels petons que dibuixaven camins en un tros de coll; dibuixats amb els ulls entreoberts per seguir-los a cegues.
Mentrestant, uns dits feien i desfeien línies per sota el llençol, resseguint la constel•lació de pigues que, aleatòriament, decoraven el seu cos.
Potser per la fosca, potser per aquell regust de cava, encara pensava que era de nit. Fins que va ser l’hora i la fredor va impregnar –un altre cop- la seva pell.

P de plàstic

això està mal muntat

no pot ser que si mirem enrere només trobem coses tontes i buides

no pot ser que la memòria estigui coberta d'una manta de pols, que no ens recordem de res...

que vols ser feliç? compra't una flor de plàstic.

E d'espinguet

inspira
i nota com l'aire travessa el teu cos 
i com s'infla la panxa.
encén la cara, obre els pòmuls
aixeca la campaneta
i obre bé les orelles per afinar aquest so.

i treu l'aire, 
en un fil omplint tot el paladar de so.
nota com vibren les cordes vocals.

i ara escolta:
i sent com se't posen la pell de gallina en sentir aquesta perfecció instantània.
però no la teva veu: totes les veus alhora, formant aquest dibuix en l'aire que fa viatjar a qui canta i a qui escolta

J de Júlia

sona el despertador
al compàs de la lentitud m'arrastro fins la dutxa
intento recordar els somnis mentre, potser, encara somio i l'aigua regalima gotes de son i mandra resseguint trossos de cos amb estalactites planes, suaus i transparents.
deu minuts davant l'armari i cinc davant el cafè am llet,
mentre t'aixeco la persiana mentre, depenent del dia, et contemplo amb posat nostàlgic i penso: i què maca, i què gran que t'has fet...
i et desperto gradualment fins que crido com una histèrica i llavors, les teves parpelles, es dignen a llevar-se.
i com un cos, encara sense esma, encara al món de la son, te'n vas a la dutxa i repeteixes el que he fet.

M de melic

i quan tot semblava suspès en l'aire
vas apagar l'espelma (amb aquells dits que tenien pols de grafit de dibuixar tants somriures)
vam escoltar el silenci

i em vas dibuixar somriures a la panxa: entre la piga i el melic.

C de cortines verdes (verdes d'estiu fresc de formigues i olor de pi)

mentre parlava per telèfon amb un somriure maquiavèlic i murri, remenava a la bossa el que no trobava, i sobre la barra, entre birra i cafè, va anar posant el que duia: 
cordons de sabata de color mostassa, 
dos bolígrafs que no guixaven i un llapis sense punta, 
un full gargotejat que cridava, 
unes claus rovellades, 
unes orelles sordes i un barret foradat, 
un cor trencat i apedaçat amb trossos de cortines verdes (verdes d'estiu fresc de formigues i olor de pi), 
un perfum que feia una altra olor, 
un kleenex mocat
una carta mal acabada,
un moneder buit,
una caixa de mistos (d'aquell cop que vas anar a la fonda de Cambrils amb aquell pintor argentí)
i una foto teva.

Després de montar la paradeta i treure, a més a més, una casa amb jardí de roselles, una pedra groga i una goma de cabell que va deixar sobre el tamboret del costat, 
va agafar la teva foto, va encendre un misto i el fòsfor se la va emportar a fer col·ecció de cendres amb els cigarros apagats.

I abans de penjar, va dir: apa, dons que et donguin.
Va pagar sense res i va marxar somrient.

P de por

-quan fas aquesta cara em fas una por...
-tu sí que em fas por- (i aquell somriure entremaliat)





la funció s'ha acabat.
digam on és la maleta i el bitllet, que em cordo les botes i agafo el tren, l'avió, l'autobús, el cavall, l'elefant...

amaga'm els mapes, no vull saber tornar.

F de Fred (III)

tens fred?
i la pell se't va convertir d'una esgarrifança en un mar una mica rugós, que jugava amb els calfreds de les pessigolles al melic, que reien amb les pigues i aquestes galtes sense afeitar amb gust de xocolata. dolça i amarga.
però posa't el gersei, que la xocolata am llet no m'agrada.

T de tard

T'has tornat a mirar al mirall, el de sempre, el de cada dia.
Afanya't, esborra les llàgrimes seques que encara et recorden ahir. Amb el dit: esborra-ho ràpid, secant; no fos cas que algú descobrís que encara sents, que encara plores.
Ara. Mira't al mirall.
Una de tantes altres.
I se t'acudeix adonar-te'n avui. Una mica tard, no?
El metge et va enganyar; la veritable causa de la conjuntivitis és la veritat.

L de l'Impossible sempre queda pendent

És un bombardeig d’emocions,
Sense cap exèrcit per aturar-lo,
Sense preparació prèvia per combatre’l
Les sirenes avisen,
Però les bales acaben besant el blanc.
I sangra; els petons fereixen,
I maten.
Travessen capes tangibles de sentiments erronis
Però ubicats en un mateix lloc.
Que exploten, 
Es dispersen sense rumb ni ordre,
Originant a cegues la pitjor desgràcia sense sort.
I es fonen amb l’aire,
Amb el no res de la consciencia i el desig.
S’ofeguen amb el plor d’un anhel no correspost.
I cauen; s’esmicolen.
Es converteixen en peces tallants
Que esquincen tota matèria fràgil i sensible.
S’endinsen dins d’un mateix,
Sembla que no hi són,
Però la cicatriu encara cou
I crema.
Encara recorda el rebuig i la humiliació
Trepitjant tolls d’esperança perduda.
S’agenolla al terra,
Aixeca el puny
I promet venjança.

P de pols

Tens pols de petons enganxada als cabells
i una mica de promees que no has complert.
Et riuen les galtes com dos cascabells,
la goanyota arrugada fa que et miri...
més que al mirall,
que fa vitralls de somnis,
que dibuizo
quan m'amoïno,
i bec ampolles
amb bombolles,
plaf-es peten:
són tretze coses tontes enganxades als cabells.


no puc,no em surt. 
fer-te una cançó...

B de bon dia

Sense fer soroll, i com un elefant a la corda fluixa, vas baixar del llit. L'habitació feia l'olor d'alguna cosa més que d'un matí de diumenge, s'hi respiraven hores inacabables de petons i orgasmes apassionats, de pell nua i carícies infinites, de diccionaris de paraules d'amor.
I ben amagada, rebregada entre els llençols: una nina dormint. Respirava a poc a poc, al ritme dels batecs del cor. Es tapava la cara amb una mà perquè sempre deia que el sol la molestava. D'entre els dits, uns llavis de boca closa que amagaven milers de nits entre cada plec de la pell.
Com que va notar que no hi erets, es va desperar: ara obrint un ull, ara fent una ganyota, ara obrint els dos. I quan es va acostumar a la llum, va fer allò que tan t'enamorava, que t'embogia i que et feia escriure cançons, que et paralitzava i que et feia caure als seus peus. 
Nua, asseguda al llit, ingènua com una criatura. 

va somriure, bon dia.

M de mirar

Mira’m i parla’m amb els ulls, que m’expliquen massa coses en clau de plor. I els somriures semblen ganyotes quan t’escoltes paraules brutes (de fang que portes a les sabates) que fa massa temps que les dus, per no deixar de lluitar amb el mirall. Em dius que t’esquinça la pell a tires, però no vols curar-te les ferides. 
No estàs cansada de pintar de sang la teva mirada? 
No ploris. 
Si plores, les galtes se’t tenyeixen del no-res que portes dins: la transparència cadavèrica fa la teva pell de vidre: 
Freda, callada, tallant. 
Parla’m amb els ulls, ja que tens la boca closa amb pany i clau, i si ensenyes les dents és per mossegar la misèria que t’arrastra cada nit pels carrers, amb sabates de taló d’agulla, d’un roig de xarol.

D de ding-dong

"ding-dong"
Va entrar a aquella llibreria d'olor de paper i de llibres vells.
Ella venia a buscar aquella novel·la que mai arribava. Sí, la que un vell amic li havia recomanat: sobre el gran significat de la vida. Se sabia el títol (evidentment), l'autor, l'editorial, el número d'edició... de memòria de tantes vegades que ho havia repetit per demanar-la. 
Mentre rumiava, indignada i impacient, donant mil voltes a dues-centes trenta-vuit pàgines que encara desconeixia, una cara va torvar-li aquell cap tan (cap)ficat.
Recordava haver-lo vist abans, però mai l'havia mirat d'aquella manera. 
Mai l'havia inspeccionat de reüll, examinant cada gest. Intentant enregistrar tots els segons que podia per després, de nit, entre llençols, rebobinar i intuïr, envà, la pròxima trobada.
-Dos amb vint-i-cinc- digué la dependenta en un tò de simpatia rutinària. 
Ell, callat, es va treure la cartera, quatre monedes (dues d'un, una de vint, una de deu) va pagar, se la va guardar en una bandolera i va coincidir amb una mirada persistent al seu darrere quan va girar el cap.
Ella, callada, es mossegava les ungles i no entenia res. Es limitava a fer-se l'espectadora fins que el protagonista li va caçar la mirada. Dos parpellejos i els ulls dissimuladament a una dependenta que endreçava la botiga.
La llibretera va donar-li el tiquet de compra i els 'cinc que fan deu'.
Va agafar les coses i va buscar la porta amb els ulls, cercant sense voler, aquella noieta que esperava més impacienment un adéu que no pas la novel·la que demanava.
-Adeu-va dir ell.
-Adéu- contestà ella. 
Ja no recordava ni el títol, ni l'autor, ni l'editorial del llibre. Només es volia convèncer que l'amor a primera vista no existeix.
"ding-dong" i la porta es va tancar.