Sense fer soroll, i com un elefant a la corda fluixa, vas baixar del llit. L'habitació feia l'olor d'alguna cosa més que d'un matí de diumenge, s'hi respiraven hores inacabables de petons i orgasmes apassionats, de pell nua i carícies infinites, de diccionaris de paraules d'amor.
I ben amagada, rebregada entre els llençols: una nina dormint. Respirava a poc a poc, al ritme dels batecs del cor. Es tapava la cara amb una mà perquè sempre deia que el sol la molestava. D'entre els dits, uns llavis de boca closa que amagaven milers de nits entre cada plec de la pell.
Com que va notar que no hi erets, es va desperar: ara obrint un ull, ara fent una ganyota, ara obrint els dos. I quan es va acostumar a la llum, va fer allò que tan t'enamorava, que t'embogia i que et feia escriure cançons, que et paralitzava i que et feia caure als seus peus.
Nua, asseguda al llit, ingènua com una criatura.
va somriure, bon dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario