sona el despertador
al compàs de la lentitud m'arrastro fins la dutxa
intento recordar els somnis mentre, potser, encara somio i l'aigua regalima gotes de son i mandra resseguint trossos de cos amb estalactites planes, suaus i transparents.
deu minuts davant l'armari i cinc davant el cafè am llet,
mentre t'aixeco la persiana mentre, depenent del dia, et contemplo amb posat nostàlgic i penso: i què maca, i què gran que t'has fet...
i et desperto gradualment fins que crido com una histèrica i llavors, les teves parpelles, es dignen a llevar-se.
i com un cos, encara sense esma, encara al món de la son, te'n vas a la dutxa i repeteixes el que he fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario