M de mirar

Mira’m i parla’m amb els ulls, que m’expliquen massa coses en clau de plor. I els somriures semblen ganyotes quan t’escoltes paraules brutes (de fang que portes a les sabates) que fa massa temps que les dus, per no deixar de lluitar amb el mirall. Em dius que t’esquinça la pell a tires, però no vols curar-te les ferides. 
No estàs cansada de pintar de sang la teva mirada? 
No ploris. 
Si plores, les galtes se’t tenyeixen del no-res que portes dins: la transparència cadavèrica fa la teva pell de vidre: 
Freda, callada, tallant. 
Parla’m amb els ulls, ja que tens la boca closa amb pany i clau, i si ensenyes les dents és per mossegar la misèria que t’arrastra cada nit pels carrers, amb sabates de taló d’agulla, d’un roig de xarol.