M de mà (II)

Sentia l’escalfor d’aquelles mans entre els seves. Encara la sentia. Però sabia que tant bo punt arribés l’hora marxarien, i la fredor tornaria a impregnar la seva pell. 
Sabia que encara hi era, que no havia marxat: la seva presència era notable per l’alè darrere l’orella, que li eriçava tota la pell del cos a cada expiració. 
I pels petons que dibuixaven camins en un tros de coll; dibuixats amb els ulls entreoberts per seguir-los a cegues.
Mentrestant, uns dits feien i desfeien línies per sota el llençol, resseguint la constel•lació de pigues que, aleatòriament, decoraven el seu cos.
Potser per la fosca, potser per aquell regust de cava, encara pensava que era de nit. Fins que va ser l’hora i la fredor va impregnar –un altre cop- la seva pell.