U d'ulls clucs

maig 2007

I avui t’escric a tu.
Aquest text ha d’explicar què és el que hi ha en el fons més fons de mi; i a part d’un raconet ple de les meves tonteries d’adolescent, hi ets tu.; en el ressò de la meva parla, els gests, el put de mira de les coses i fins i tot en l’alè quan respiro.
Perquè sóc el que em vas donar, i potser sense voler, el que continuaré sent. Ets el record, com un petó engabiat; el petó metàfora de l’abstracte, el record intangible entre els barrots del temps.
A vegades... fa tant de mal no poder controlar-ho... sense poder distingir la realitat de la ... ficció? fantasia?
I sé que no puc viure només del record, arrelada al passat, amb culpes de retrets, martiritzant-me; però les arrels m’atrapen, m’engoleixen a la que despisto, incitant-me a enfonsar-me encara més en la bellesa pertorbadora d’un anhel irreal.
Potser el que més recordaré serà tot el que no et vaig dir.. tot el que no vaig fer... i me n’arrepenteixo tant; m’adono que el que llavors m’importava eren coses tan menudes que amb la punta dels dits ara sen’ podria fer pols.
I quants agraïments sincers em vaig deixar de dir-te, pensant que potser sonava ridícul (quants prejudicis...) però ara al tard, t’ho agraeixo amb fets, amb tot el que haguessis pogut veure i no pots; t’ho dedico.

I ets també el desig; amb els ulls aclucats imaginant-te aquí, com seria si no haguessis marxat, tant fugaçment com l’instant mateix, deixant el llum apagat i sense indicacions per fugir de la penombra.
Sobtadament, directament, a corre-cuita, tot es va esvair. Les portes es van tancar, la llum ja no il•luminava i plorar ja no servia per res. Davant de la hipocresia humana, em sentia abandonada, com el petó de bona nit, que encara el sento, l’oloro... i l’enyoro... i que també s’ha quedat abandonat.
Com la nena mimada sense regal; jo plorava, però les lleganyes eren desapercebudes, menys per mi. Què hauria de fer? Esperar que el príncep blau em vingués a buscar?«Mariona, els miracles no existeixen, ja ho saps.» No m’ho paro de repetir...
I el temps passa.
Però quan l’aigua ha estat tèrbola, després sempre en queda la sorra al fons.
I ara és com una ferida sense guarir. Penso que està curada, però només cal que faci núvol perquè un món de records es torni a obrir davant meu. Es curarà? Jo crec que potser una mica... però en tot cas; quedarà la cicatriu.

Ja ho veus mama. Tot i tu; paraules que es fonen a la frontera del significat.

Només haver escrit aquestes quatre paraules m’ha fet posar la pell de gallina, tant tu com jo sabem per què; perquè tu ets una mica de jo i jo una micona de tu.