És així, la seva vida; cada cosa al seu lloc, deixant-se portar sempre, per sobre de tot, per la raó abans que qualsevol sentiment, per molt poderós que sigui.
La seva raó de ser sempre l’ha adjudicat a la vida -no és perquè jo vulgui -diu- és que la vida és puta i ho ha volgut així-.
Massa mal s’havia fet abans d’arribar a la conclusió de que calia canviar, però això, qui ho sap? Ningú, per no dir que només ella mateixa i el seu passat.
Ara, en aquest piset esquifit on viu, mira-la; la calor del juliol l’està matant: asseguda al sofà de casa, amb la postura correcte per a després poder dormir sense mal d’esquena, escodrinya amb la mirada cada racó d’aquest esquifit menjador. Resistint-se per agafar un escaire i comprovar els angles del quadres penjats a les parets, el seu cap encara dona voltes a aquesta caixa, la que encara té entre els seves mans, la que volia netejar fa uns moments. No vol, però li fa ràbia que els records encara li facin mal. El que la fa sentir més impotent és que no és capaç de llançar d’una vegada per totes tantes caixes i carpetes plenes de papers, fotos i coses que fa més de tres anys que no toca. Que es mira intentant no imaginar-se el seu contingut.
És així. Des de fa cinc anys que no ha sabut transmetre cap mena de sentiment més enllà de l’amistat formal i poca cosa més. Sembla com si s’hagués tornat de pedra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario