I d'Il·lusió

"L'il·lusió? L'il·lusió és l'últim que es perd. No es pot perdre l''il·lusió!" somrigué. També ho feu ell. La mirava mig sorprès mig embaladit de tanta inoscència riallera d'aquella xiqueta que li estava explicant què era la vida. Silenci. Els ulls li reien com les galtes i les orelles i les mans moldejaven l'aire mentre explicava històries una mica tristes, una mica nostàlgiques, reals. L'abraçà i sentí pessigolles d'escalfor i mans i braços i ell i ella i sentí sentiments: sentí. L'apropà i li feu un petó a la galta, prop del nas; pessigolles als llavis d'una barba de 3 dies. "És el primer petó que em fas" i ella respongué amb aquell gest tímid de baixar el cap, pujar la mirada i somriure distretament.