"Tens raó" li digué amb la mirada trista, trista de veritat trista,"sóc una bleda". Sabia del cert que de vegades perdonava massa, així perquè sí. Potser perquè la dita de el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú l'havia gastat massa i sempre pensava en donar el que ella voldria rebre. Sempre s'equivocava. Sempre. La ingenuïtat se li clavava en xinxetes fredes a la pell, i la feien plorar d'una manera que no volia."El món està ple de fills de puta" li havien dit algunes vegades. Però ella, com sempre convençuda d'un món possible on tothom podia estimar, regalar i somiar perquè sí, es feia petita i formiga escanyolida quan tocava de peus a terra i li deien que "el món està ple de fills de puta". "que no, joder! que no!" la presió al pit de nom impotència li feia bullir la sang, sortir el cor per la boca. Si us plau i gràcies. No costava tant, pensava.
Sempre li havien dit que semblava una persona freda de vidre, distant i seriosa d'un món seu que poca gent entenia. No volent, a contracor, decidí que li donaria la raó i seria com tots els altres: freda de vidre, seriosa i distant. Com una pedra.
Com una pedra grisa que pesa
No hay comentarios:
Publicar un comentario