L’únic element que ens oxigena el cos és l’aire. Aquest passa pels pulmons i l’oxigen a la sang... etc. Ens nodrim de l’aire, i l’aire sempre ens rodeja. Però quin aire? Quanta pol·lució absorbim de l’aire? Posant un exemple, podria arribar a assegurar que els habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona no tenen uns pulmons sans. Encara que no hagin fumat mai, encara que no treballin en una fàbrica, encara que a casa seva no tinguin ambientador ni es posin laca als cabells. I és que som el que ens rodeja. Aquesta estampa és una crítica a l’aire que respirem. A la vida que respirem.
-Quan em ve la regla em prenc un Ibuprofè i al cap de vint minuts el dolor se’m passa.
-Vam tenir un “incident” i em vaig haver de prendre la pastilla de l’endemà.
-He pensat de fer servir algun mètode anticonceptiu: les pastilles, l’anell, el pegat...
Aquesta estampa és una reclamació de la sexualitat femenina i de com les indústries farmacèutiques (o la societat patriarcal ha fet que actuessin així*) ha masculinitzat també aquest sector. Un tema amb un ampli debat: des de la gratuïtat de les compreses a qui s’ha de responsabilitzar d’un embaràs o quina educació sexual rebem.
Veiem però no mirem. No observem ni analitzem. No ens fixem. No ens en adonem. Aquesta estampa és un ull amb una mirada perduda, amb falta d’atenció. O sense mirada.
És un filtre, una depuradora per a mantenir el cos net i expulsar el que no ens serveix. Un aspecte de la vida molt important que sovint no estem acostumats a contemplar: tant des de l’aspecte personal com en el professional. La importància de saber dir que No.
No hay comentarios:
Publicar un comentario