R de Ricard

per tu:


I, precipitadament, l’home se’n va. Una llum suau il·lumina l’escenari buit. 
Fosc. La funció s’ha acabat.
I te’n vas, i dónes per acabada la representació que està a mitges. Has baixat el teló abans d’hora Ricky. Ricard. I ara què? 
Merda, divendres quan et vaig veure no em vaig enrecordar de dirt-te que tinc un llibre teu, que encara no l’havia llegit però que te l’havia de tornar... han quedat tantes coses pendents... “Ja ens trucarem” et vaig dir. No voliem abandonar aquesta cosa de la Pomme de Terre que estavem començant. Curt però intens. Jo i uns quants més et vam conèixer gràcies a dreams, fa poc més d’un any. “Quin tio més catxondo” vaig pensar quan et vaig veure.
I per Sant Jordi, el dia de la nostra obra, ens vas fer somriure a totes les noies del grup: ens vas regalar una rosa a cada una i va ser un detall preciós.
Detallista, divertit, sempre amb les teves conyes. Tant de bo això també fós una broma de les teves. Però la vida és massa injusta i ens sentim idiotes si ens preguntem “per què”.

Em fa una mena de vergonya llegir aquests quatre mots, i és que estan massa lluny de tot el que et mereixes, no es pot explicar amb paraules això que sentim. Dolor. Per què el dolor sempre hi cap a tot arreu? Buidor. Estem plens de buidor. I és que aquesta contradicció és tant trista com bonica. Si ens sentim com ens sentim és perquè ara ens falta alguna cosa de nosaltres mateixos: tu. Perquè ens has regalat una micona de tu a cadascú de nosaltres. Som tan fràgilment egoístes que aquesta micona la volem seguir tenint. Imprescindible del dia a dia. Només per mi. Només per cadascú de nosaltres.

De vegades pensem que tenim la vida construida sobre pilars indestructibles. De cop i volta alguna cosa es trenca i tot s’esfondra, es desequilibra... un petit esquinç de la sensibilitat que fa créixer un buit insubstituible, un buit que mai es podrà reomplir. I que només ens podem resignar a adaptar-nos-hi.

Efímer, tot sembla acabar de cop, gratuïtament, sense arguments, sense apuntadors... allò que semblava sòlid i permanent s’evapora en un instant. I ens quedem sols. Abandonats.
Em fa molta ràbia. Ara no tocava! Algú s’ha saltat un tros d’obra de teatre, ha barrejat les pàgines i ha posat el final abans d’hora. 
Sempre hi seràs, Ricky.
Fins després, ens veiem d’aquí a una estona.