M de mama

Deurien ser prop de les dues de la matinada quan ella va arribar. Va obrir la porta a poc a poc. A dins, tots dormien. Segurament es va posar el pijama d’estiu, es va rentar les dents i va fer-se una cua ben amunt, per la calor. Davant del lavabo, hi havia tres portes, la seva, la de la seva germana i l’altra, on reposava la seva mare. Plantada davant la porta, dubtava si entrar-hi. Què hi faria si l’anava a veure, un petó de bona nit? La vergonya estúpida de l’adolescència es va apoderar d’ella. O la por, potser la por a topar-se de cara amb la dura realitat la va fer girar noranta graus a l’esquerra i dirigir-se a la seva habitació, recloent-se com sempre en les seves coses, el seu llençol i només la seva olor. El silenci xafogós d’una nit de primers de setembre es trencava amb els sospirs d’aire que entraven, despistats, pels foradets de la persiana. Fins que un sospir més profund que el de l’aire va trastornar la nit, la seva vida i la dels que dormien a les altres habitacions. Ella, immòbil al seu llit ho va sentir tot: l’últim alè, les corredisses, els plors. Es va aixecar com un autòmat i es va dirigir a l’habitació on no havia gosat entrar-hi abans. La seva mare reposava cara amunt, amb les mans sobre el pit i amb un somriure plàcid als llavis, com havia fet sempre, però ara transportada pel son etern a altres móns, dimensions o simplement al buit de la mort, a l’inert i a l’inexistent. 
A la seva germana petita la van despertar, dient-li que s’acomiadés de la mama, que l’endemà ja no hi seria.
L’endemà faria sol, seria l’últim dia de la festa major i ella, evidentment, ja no hi seria.
Aquella nit potser es va acabar tot, o potser va ser en aquella nit que tot va començar. Aquella nit em va canviar la vida.