E d'espera

I ella t'esperava sempre des de darrere la porta, pacient i impacient. No l'acabava de tancar mai del tot, ajustada, espiava amb l'ull dret, fent una ganyota per tancar l'altre. Les dues mans s'enganxaven amb la suor freda al barnís de la fusta i el baf entelava el reflex duna boca ansiosa. De tant en tant alçava els talons, posant-se de puntetes per - inútilment- veure-hi més enllà. I l'espera sempre se li feia eterna. L'últim dia, abatuda, va tancar la porta d'un cop sec. Hi va apoiar l'esquena i es va deixar caure poc a poc fins que el còxis reposà al terra. Després de descansar una estona (tants anys dreta, darrere una porta ajustada esgoten) va aixecar-se, va guaitar al terra per comprovar que no s'havia deixat res i va marxar. per sempre.