C de calla i escolta'm

Calla i escolta'm
24/04/08 

-Aquesta nit t’has aixecat molts cops. No podies dormir?
-No tenia son.
-Aquesta nit t’has fumat quasi un paquet de tabac; del cendrer vessen totes les hores que has perdut.
-Estava nerviosa.
-Tenen forma d’enyorança.
-Els cigarrets?
-Les teves paraules.
-Tenen forma de no res, ja no sé ni com escriure-les.
-No tens idees?
-Tinc massa papers arrugats a la paperera.
-Tens massa records que et fan mal.
-Això no ho he dit.
-Ho sé; ho diuen les teves mans que tremolen cada cop que senten el seu nom.
-Entrem a dins? Fa fred...
-Corda’t el jersei. M’agrada estar aquí.
-No entenc perquè t’agraden les postes de Sol.
-Tenen alguna cosa que les fa eternes, tot i tenir sempre un final idèntic cada dia.
-No són eternes: és l’instant més efímer que conec. Una història amb principi i final.
-No, un bocí de cada dia d’una història que no s’acaba mai.
-Filosofes massa.
-Ets tu, que no hi veus clar; ets com cega amb els ulls oberts.
-No ho entenc: voldria veure-hi més enllà, però sempre hi ha una paret que em tapia i només deixa lloc a...
-A les teves obsessions. M’equivoco?
-T’equivoques. Bé, no. M’equivoco jo. Cada cop que crec que he fet una passa endavant.
-I la fas!
-Si, però tres endarrere.
-Doncs per agafar embranzida.
-Estic massa cansada...
-Necessites dormir, desconnectar.
-...Cansada d’aguantar, de fingir, de patir...
-De plorar...
-Si, també de plorar. Però és que no trobo prous motius per deixar de fer-ho.
-Hi dones masses voltes.
-No puc parar de pensar-hi, i cada cop que ho faig, em faig més mal.
-D’això se’n diu masoquisme.
-Pots parar d’acabar-me les frases?
-Si no les acabes tu, algú ho ha de fer.
-Una vegada algú ja em va fer callar tot el que volia dir. Necessito cridar, preguntar per què no entenc res! Necessito treure forces d’algun lloc!
-Respira fons...
-Voldria ser de pedra! Cada cop que crec que sóc un pèl, només una mica més forta, només em fa falta un sol gest perquè s’esmicoli la fràgil solidesa d’això que se’n diu felicitat. Bé, jo no aspiraria a tant: deixem-ho amb un “viure sense patir”.
-...
-Què?
-És que ja no sé què dir-te, com consolar-te...
-El millor que podries fer seria matar-me.
-Calla.
-Sóc el que la vida m’ha deixat ser... he aguantat tan com he pogut, però arriba un moment en que l’horitzó es confon amb l’abisme infinit del dolor.
-Encara l’estimes?
-No. Però em fa tant de mal...
-Encara l’estimes.

-Tens tabac?
-Entrem a dins, la història s’ha acabat.