G de Gran

avui la Mariona ha anat a la deixalleria i s'ha fet una mica més gran. S'ha fet més gran perquè ha llençat les pel·lícules Disney, els cavallets de la taula vella, els llibres de primària, el cd-room del videojoc de la Barbie detective i el de la casa de les tres bessones (l'Anna, la Teresa i l'Helena!)
S'ha posat trista i ho ha escrit. Perquè sempre escriu quan és grisa. Per què només posa paraules als moments foscos? La felicitat s'ho mereix. Es mereix premiar-la amb novel·les de final feliç i pintures  grogues i magenta.


Vaig estornudar. Era d'hora, un matí d'hivern dins del metro. Vaig estornudar i un barrufet que era el meu costat em digué: "salut!" Me'l vaig mirar de reüll i vaig somriure. Poc, perquè altre cop "aaaatxís!" "salut" va repetir el nen. Un nen d'uns cinc anys amb pell de xocolat amb llet, amb una expressió de sorpresa, entremaliadura i innocència que va merèixer ser la primera alegria del dia. La seva mare li va xiuxiuejar que no em molestés, que ja baixaven a la propera parada. Ella, morena i esvelta, es va aixecar de cop, una mà pendent del rellotge i l'altre agafant la maneta del petit dimoni. Ella es va acotar una mica i tot seguit el petit se li pujà a l'esquena a coll-i-bet*. EL xiulet estrident  de l'obertura de portes posava punt i final a la nostra curta i simpàtica amistat. Abans de baixar del vagó del metro, el nen es va girar i em va fer adéu amb la mà, amb un somriure mig-malèfic mig-bona-fe. Li vaig treure la llengua i finalemnt i ja rere les portes tancades em vaig despedir, també, fent adéu amb la mà.


*correcte?