O d'olivera

Sovint s'aturava, callada, davant l'olivera del jardí. No era per l'arbre, era per ella, per com la recordava: asseguda al costat, amb algun llibre espès a les mans, fent mitja, ganxet, o tan sols absorta en els seus pensaments. 
Igual que ara,uns anys més tard, feia l'observadora: abduida per la imaginació i la nostàlgia, si volia podia presenciar l'al·lucinació d'una carícia, la seva olor, el seu to de veu... tanta tendresa li estrenyia el cor, però es deia que "de tant en tant va bé plorar". Tancava els ulls i aquells dits una mica buturuts li acariciaven l'orella i li cantaven bona nit, o li deia "tens els llavis i els ulls iguals que jo, però tu ets més bonica".
Seguia davant l'olivera, amb les galtes molles i una tremolor dins del pit, amb la mirada perduda dins la memòria.
Quan es despertava d'aquella absència que durava cinc minuts, mitja hora -depenent del vent del capvespre- tan sols sabia pensar la retòrica "quina llastima que només ho valori ara, ara que no la tinc". I tancava la porta del jardí amb candau, perquè els records no s'escapessin.