No sé, em sento extranya. El temps se'm fa rar: les hores em passen sense mesura, sense adonar-me'n s'acaba el dia, massa ràpid. Puc passar-me hores amb els ulls oberts mirant un punt fix que ni tan sols veig. i el meu cap dóna voltes i més voltes a les coses més petites i tontes que hi troba per dins. el meu humor és una muntanya russa, dins meu també: em sento buida, però fa dues hores no, i fa sis hores si, i ahir tampoc. serà que estic com una cabra. Boja.
I sempre a correcuita marxes que tens pressa. Tu marxes. I jo em quedo. Em quedo jo, i tu que t'has transformat en olor als llençols, en kleenex a la paperera, en somriure endormiscat, la taula per desparar xopa de vi que vaig evocar sense voler quan apartava l'ampolla (per fer espai, perquè em descordaves el cinturó).
I m'enredo a pensar aquestes coses si miro, sense veure, un punt fix. I si són reals o no, què importa?
No hay comentarios:
Publicar un comentario